CUNILINGUS

Com si d´una premonició es tractés, el 22/08/2006 escrivia això.

He estat una ombra del que sóc.

He hivernat i quasi no me n´he adonat.

El despertar està sent cru, però sanador.

Torno a ser forma i llum.

Torno a ser aquí

Pors, angoixes, no tinc massa ganes d´escriure d´això, però és el que tinc ara pel cap. Sembla mentida la de capacitats que tenim amagades dins el cervell. La de crear-nos angoixes, pors, i mals de caps n´és una ben curiosa. Sobretot si no la saps controlar. Jo no en sé massa, tot just n´estic aprenent, però millor ara que no més endavant. Tinc moltes coses a fer i no tinc ganes de ser jo mateix qui les apagui. Vull tenir por, com tothom, però no vull que la por em paral.litzi. La vida està per viure-la. I en això estic jo.

La vida és això, un joc de redobles que anuncien una nova pirueta impossible, una marxa inconstant entre ràfegues sincopades i canvis de ritme inesperats. Un jazz improvisat, però premeditat, durant el qual se´ns permet tot tipus de llicència, amb la condició que no deixem anar mai les baquetes. Voleu unes quantes classes de bateria? Us faré bon preu

Trenquem les fulles d´aquelles tisores rovellades que sempre fan servir per tallar-nos les ales

El meu planeta és tan estrany... Tant, que no sé si realment existeix o si és un decorat, o un croma. Serà una farsa, tot plegat? I jo, què hi faig? De vegades no sé si sóc un paper més de l´auca, o si tinc vida pròpia... O seré una marioneta i prou? Això, prou! Saps què, que abans no vingui algú a revelar-me la veritat, vaig a fer la meva. Acció!

I avui he mort el meu superheroi. Ha mort l´home perfecte, el salvador de la humanitat, el responsable de fer triomfar el bé per sobre del mal. No m´ha calgut kryptonita, ni fer esclatar la seva bat-cova. Tampoc he necessitat tallar-li la tel.la d´aranya en plena maniobra de doble mortal entre gratacels impossibles. Només m´ha calgut una mica d´esforç, després tirar de la cadena, i la tassa del vàter se l´ha empassat entre intents maldestres per escapar d´un final irremeiable. La millor manera de desfer-me d´una part de mi mateix era evacuant-la com faig amb la resta de desperdicis innecessaris pel meu cos. Perquè no hi havia pensat abans?

Va venir el silenci. I em va abraçar.  No li va caldre fer-me callar, perquè ja n´estava. I aleshores van venir les llums, les distàncies, la foscor i la llibertat, les revelacions i la realitat. I vaig aprendre a callar, quan ja no cal dir res. Perquè cal païr les paraules igual que païm el menjar. S´ha de païr la vida, en silenci. I cal saber escoltar. El silenci em va ensenyar que callar és tant important com parlar. I aleshores el silenci va marxar.