CUNILINGUS

I avui he mort el meu superheroi. Ha mort l´home perfecte, el salvador de la humanitat, el responsable de fer triomfar el bé per sobre del mal. No m´ha calgut kryptonita, ni fer esclatar la seva bat-cova. Tampoc he necessitat tallar-li la tel.la d´aranya en plena maniobra de doble mortal entre gratacels impossibles. Només m´ha calgut una mica d´esforç, després tirar de la cadena, i la tassa del vàter se l´ha empassat entre intents maldestres per escapar d´un final irremeiable. La millor manera de desfer-me d´una part de mi mateix era evacuant-la com faig amb la resta de desperdicis innecessaris pel meu cos. Perquè no hi havia pensat abans?

Va venir el silenci. I em va abraçar.  No li va caldre fer-me callar, perquè ja n´estava. I aleshores van venir les llums, les distàncies, la foscor i la llibertat, les revelacions i la realitat. I vaig aprendre a callar, quan ja no cal dir res. Perquè cal païr les paraules igual que païm el menjar. S´ha de païr la vida, en silenci. I cal saber escoltar. El silenci em va ensenyar que callar és tant important com parlar. I aleshores el silenci va marxar.