CUNILINGUS

Mudances! Tornem d´on veniem, i a veure que passa...

http://lafloralcul.blogspot.com

 

Fins quan haurem de continuar creient-nos que l´estat espanyol és un estat modern, que mira endavant i que trenca profundament amb quaranta anys de dictadura?

El segrest d´El Jueves, una nova mostra que en aquest país hi ha alguna cosa que encara no existeix de facto. Es diu llibertat d´expressió.

...i tot segueix endavant, i aparentment no passa res, però passa...

Ens oblidem de la gent que ens envolta?

Sovint pensem que són ells que s´obliden de nosaltres?

No estem sols, ens tenim a nosaltres mateixos, però deixem-nos d´històries, a ningú li agrada sentir-se sol. Per això, en els moments de la vida que estiguem ben acompanyats, pensem si coneixem algú que no està tan bé com nosaltres, i fotem-li un truc. Segurament ens ho agrairà tant com nosaltres li vam agrair en el seu moment, quan estàvem com ell, i ens va trucar per saber com anava tot i per convidar-nos a fer un café (i treure´ns de casa, evidentment).

Encara que ara ho haguem oblidat.

I per quan ens sentim sols nosaltres, recordar que sempre tenim a qui recòrrer, sempre, tot i que sembli que no hi són.

 

(Dedicat a tots aquells a qui a vegades els costa dormir pel sol motiu de sentir-se sols)

Hi ha alguna cosa pitjor que agafar un refredat en època de bon temps?

T´imagines què passaria si tornés la pesseta i t´adonessis a quin preu t´estan cobrant les coses?

Insisteixo

T´ho imagines?

Doncs no, ara no t´ho imaginis. Senzillament fes números, i durant uns dies fes el canvi a pessetes. Després de fer-ho et sentiràs imbècil i emprenyat.

En aquest país estem massa acostumats a que ens la fotin tota sencera pel darrera, fent que sí amb el cap, i amb l´agraiment del desgraciat que ho ha sigut tota la vida, que sap que l´estan enganyant, però què cony, com que l´enganyen amb gràcia, doncs endavant.

Aquest país és un cau de rates, una societat caníbal, un pou de venuts, i "un país de tíos listos". Sí, d´espavilats; dels que s´espavilen a fer competició de qui la té més llarga, amb 40 anys, a 200 km/h  al volant d´un símbol fàlic de quatre rodes, 16 vàlvules i 200 € de dipòsit cada 50 quilòmetres.

Un país que s´està oblidant dels dos puntals de la societat, els joves i els ancians. A uns els engresca a formar-se per després oferir-los feines prècàries, als altres els aparca com cotxes inservibles, els menysprea i els abandona a la sort d´una pensió de fireta. Mentretant, la resta dels seus veïns, van avançant i desenvolupant-se.

 

 

Avui, una persona que sovint tinc present, em demanava indirectament que tornés a ser un expedicionari (en el sentit figurat, és clar). Jo quan sento aquesta paraula me´n recordo més del tio Matt dels Fraggle Rock, explorant "ese extraño mundo exterior" que del Dr. Livingstone Supongo? o d´Edmund Hillary. El que aquesta persona em deia anava lligat al fet de no deixar de ser intrèpit, de no deixar de somiar, de seguir mirant la vida de manera positiva, i ha deixar-te anar en el riu de la vida, sense por a ofegar-te. Recordo la ingenuitat del tio Matt estorat davant d´un parquímetre, parlant-li i preguntant-se quina estranya criatura devia de ser aquella, que no parava de somriure. Unes gotes d´ingenuitat i d´il.lusió per un matí de dissabte de platja, cervesa i calamars a la romana. Un somriure en els meus llavis mentre vaig destriant que posaré a la motxilla.